Febrer 2013 - Febrer 2014

Un any per recordar en positiu:

• La declaració política del Parlament de Catalunya pel Dret a decidir.
• El farsiment de les carreteres de Catalunya amb gent que vol desenganxarse del jou de l'estat espanyol. Per dignitat pel damunt de tot.
• L'aument de la sensibilitat social vers els desnonaments de families que han quedat entrampades després del "España va bien" proclamat pel govern d'Aznar i l'inoperància preventiva d'en Zapatero.
• L'esmicolament del monolitisme dels partits de la esquerra política. Ha fet possible major interés i participació social en els afers publics.
• La lluita dels ciutadans balears per la defensa de l'ensenyament en llengua catalana. Questió de digna identitat.
• La investigació periodística sobre el procés del consell de guerra al militant revolucionari Puig Antich.
• Les accions dels camperols andalusos per atreure les mirades cap a la gent sense res per menjar.
• La quantiosa recaptació solidaria d'aliments durant el nadal.
• La resistència dels treballadors de Pan Rico per la defensa del lloc de treball.
• Les revoltes dels països àrabs contra les imposicions dictatorials. 

Un any per recordar en negatiu:

• Mesures fiscals orientades a presionar económicament la majoria social dels catalans i dels espanyols. Pujada de l'IVA. Explícita retrogradació de la justicia fiscal i distributiva.
• Penalització de la cultura amb l'aument exagerat de l'IVA.
• Degoteig permanent d'empreses tancades i treballadors i petits patrons al carrer.
• El farsiment de les butxaques dels banquers amb els calers de tothom.
• La retrogradació de les lleis orientades a penalitzar les protestes ciutadanes, aplicant sancions desproporcionades.
• Les retallades programades en sanitat pública, ensenyament, dependència portant més angoixes a la gent.
• Retrogradació de la llei de l'avortament.
• La manca de perspectiva que la gent intueix i palpe, mentre els governs canten milongues i gratan l'esquena als banquers i als seus ideólegs a sou del Fons Monetari Internacional, de la Unió Europea, del Banc Mundial, ..........
• La retrogradació de l'aplicació de la Justicia Universal a l'estat espanyol.
• La constatació de la permanent depredació dels diners públics, els diners nostres, els diners de tots per part de gent sense cap escrùpol.
• La irracionalitat sectària al impedir que els valencians puguin veure TV3 i escoltar Catalunya Radio.
• La definició de noves llengues catalanes parlades a l'Aragó: LAPAO i LAPAPIP. Un altre sectarisme.
• En Millet i en Montull encara feliços i rient pel carrer.
• El tancament de la Televisió de València.
• L'increment molt notable de l'index de suicidis.
• Res a dir de les "momies sindicals".

No t'en estiguis de posar els teus comentaris positius o negatius

Y ES ESCANDALOSO .........

Es escandaloso, pero la capacidad de escandalizarnos está casi bloqueada ya que el alud de noticias negativas en relación con la economía y la política es arrollador. Digerirlo todo es tarea ardua sin hacer una disección y sólo a retazos podemos ir entendiendo la realidad de lo que nos está pasando y angustiando.

Y es escandaloso que mientras vemos, oímos o leemos el contínuo goteo de cierres de empresas, expedientes de regulación de empleo y los despidos asociados, tenemos que oir del gobierno visiones proféticas de un futuro esperanzador, visiones que quedan desmentidas día a día por los hechos. Cada día somos más ciudadanos que vemos claro lo que no nos quieren mostrar, que no es otra cosa que el empobrecimiento programado de los españoles, sin distinción de comunidad.

Y es escandaloso que, mientras miles, si no millones, de personas están sufriendo pnbreza, angustia e inseguridad, el presidente del Banco Central Europeo venga al Parlamento Español y nos diga que las cosas en España se están haciendo bien. Bien, ¿para quién?.¿A quién sirve este personaje? ¿A quién sirve el gobierno español para que lo apludan?

Y es escandaloso que demasiados profesionales de la política hayan hecho suya aquella máxima "estoy en política para hacerme rico" que alguien escuchó proclamar a un tal Zaplana en Valencia. Y esto pasa sin que tiemblen los cimientos de ningún partido de los llamados mayoritarios. ¿A quién sirven los responsables de estos partidos? ¿A las eléctricas, a los bancos, a las constructoras, a las farmacéuticas, a ellos o ellas mismos? ¿O a todos ellos a la vez, ya que sus intereses se cruzan y se encuentran?.

Y es escandaloso ver cómo una Iniciativa Legislativa Popular propuesta al Parlamento para frenar los desahucios de las familias (parejas, hijos,...) que no llegan a pagar el importe de las hipotecas y para que la deuda con el banco se cancele con la pérdida de la vivienda, es escandaloso que todas las trabas y añagazas se interpongan por gentes que se arrogan la representación del pueblo sin ninguna legitimidad moral.1,400.000 firmas tienen más legitimidad que todo el parlamento junto. ¿A quién sirven estos parlamentarios? A la mayoría de ciudadanos, NO, EN ABSOLUTO.

Y es escandaloso ver que los depredadores de la hacienda pública se pasean libremente sin reponer lo que se han apropiado y sin purgar el delito que han cometido contra el pueblo, mientras el uso indebido de una tarjeta de crédito ya está sancionado por la justicia por apropiarse de 193 euros. ¿A quién sirve la Justicia? A quien más la necesita, NO. La alarma social la generan los depredadores del pueblo. A la Justicia ¿no le causa alarma?.

Y es escandaloso..... tantas cuántas cosas observas como injustas a tu alrededor y tener que seguir creyendo en un sistema donde el único imperio es el de la INJUSTICIA. ¿Todavía no nos hemos indignado lo suficiente? 

MILLORAREM LA DEMOCRÀCIA ALGUN DIA ?

Impregnar el funcionament de la societat de comportaments democràtics o participatius hauria de ser el desig de les persones que de debò creuen que no hi ha millor camí per construir un món on els interessos puguin armonitzar-se i guanyar terreny en la seguretat, en la igualtat social, en la justicia i en la pau. I aquesta tasca cal dissenyar-la amb fort convenciment des dels llocs en els que influir pel canvi és possible, sigui directa o indirectament.

Acabo d'assistir com a telespectador al 38è Congrés del Partido Socialista Obrero Español i m'assalten les neurones de la memòria recordant els vuit darrers anys que he conegut la versió catalana de la social-democràcia com a simple afiliat. Altrament dit, PSC.

No he conegut en tots aquests anys un sol discurs dels responsables, ni dels geogràficament més pròxims, ni tampoc dels més allunyats, que pugui atreure i sumar les energies de tanta gent que desitja i necessita sentir-se part activa d'aquesta societat. Amb veu i vot.

M'ha decepcionat i ofès sentir paraules com "el partit només és una màquina per guanyar eleccions", paraules dites, amb cert orgull, per algú que té el prestigi guanyat com "la voz de su amo". És una declaració que va molt més enllà d'una qüestió tàctica ja que els que les han divulgades, perquè així ho creuen, les apliquen a consciència en les seves decisions, de vegades mancades de respecte cap els propis afiliats, doncs no dubten "d'escombrar" els que veuen el partit com a eina de canvi social, amb honestedat. Per cert, hi ha molts més dels que pensem, encara que no es veuen en les pantalles mediàtiques.

Però quina es doncs la finalitat de guanyar les eleccions? Hauria de ser la de dur a terme polítiques que ens portin a assolir el tipus de societat convivencial sota els principis ja dits al començament?

Així ho crec, com tantes i tantes persones.

Però observo que els mateixos que han convertit en un fi personal o grupal, el que hauria de ser un mitjà social, van de fracàs en fracàs sense avergonyir-se'n, ni reconèixer que ja van deixar de ser fa anys allò que deien ser, encara que amb la seva nova definició tampoc estan assolint les seves execrables ambicions personals.

Mala peça hi ha al teler, com diem a Catalunya, i es molt difícil esbrinar si continuarem per aquest camí o bé sortirà l'alternativa necessària des del lloc menys esperat.

No serà fàcil, de moment sembla que estem com el vaixell que s'ha escardat a Itàlia i manté l'equilibri entre aguantar mig enfonsat amb una forta via d'aigua o caure definitivament pel barranc submarí sobre el que està precàriament recolzat.

De moment, haurem d'esperar.

RAONS OBJECTIVES PER LA DESAFECCIÓ

El desconeixement del comú de la gent de les realitats económiques, tant de Catalunya com d'Espanya, és un obstacle per entendre una part de la col.lisió entre ambdues comunitats.
La conferència que va pronunciar en Alfons Duran Pich amb el títol "Viabilitat econòmica de Catalunya" (durada 00:20:51) http://www.alfdurancorner.com/audios-alf-duran-sobirania-i-justicia.html
aporta força informació que ens pot ajudar a entendre que passa i a pensar quin futur volem i com el volem assolir.
Gastarás 20 minuts del teu temps escoltant, però hauràs recuperat anys d'nformació mantinguda amagada amb una gruixuda capa de boira.

LA SANITAT SOTA EL MICROSCOPI

Cada dia que passa, minut a minut, el discurs del dèficit públic va enfonsant les arrels en el nostre cervell. Les veus que parlen de la realitat econòmica i social, de manera objectiva, i també proposen objectius per reduir el dèficit públic sense destruir les cotes de seguretat assolides durant aquests anys de democràcia, son veus que no tenen el fort ressò que caldria en els mitjans de comunicació. I els responsables polítics que haurien de ser aquest ressò en els parlaments, o són neoliberals, o són dretans dels de tota la vida, o han abandonat el discurs social-demòcrata per apuntar-se a les paraules boniques i sense contingut, com són “sostenibilitat” o bé “governança” i anar “tirant de la rifeta” que raja sucosament.

Si la indignació es va manifestar amb força al carrer, va ser per què hi havia i encara hi ha motius més que de sobres per estar indignats. I no va ser una actitud de ressentits, com algú ha dit avui (15.09.2011) a la tertúlia matinal de TV3. Va ser la veu dels que senten que no tenen possibilitat de decidir.

Avui poso al meu bloc un “link” amb l'opinió manifestada des del món de la sanitat, on encara hi ha gent que creu en la força potencial del sindicalisme de classe, en relació a tots els entrebancs que la política neoliberal del govern està posant a un funcionament digne d’aquest servei basic que és la cura de la salut, de la teva, de la meva i de la de tothom que ho necessita.

ENS CAL FRENAR LA MARXA ENRERA !!

Tot just faltaba un dia per acabar l’any 2010 que ja manifestaba el meu neguit sobre l’actuació del nou govern de la Generalitat, una vegada vistos els comentaris dels consellers d’economia i d’empresa.
Algunes mesures ja les hem vist: reducció de l’impost de succesions pel que la Generalitat renuncia a dues coses prou importants. La primera, de curt plaç, és l’aprimament de la caixa de tots en un moment en que el que cal no es fer regals als qui de ben segur no restarán pobres pel fet de que les seves herències tributin. La segona es pitjor que una renuncia puntual, ja que aprofondeix en la destrucció de la cohesió social i empitjora l’aplicació del principi de justicia social de l’igualtat d’oportunitats. Aquest es encara molt més greu pel seu calat.
D’altres mesures ja han estat anunciades, com és la reducció de la taxa de l’impost de la renda per les rendes més altes. Segón cop de martell sobre el mateix, per si no quedaba clara la posició dels neoliberals d’aquest païs.
Per si no hi ha prou, comencen les amenaces –no se m’acudeix millor nom- a la seguretat dels que confian la seva salut a la sanitat pública, anunciant retallades a cop de destral que neguiteixen les persones que la utilitzan.
La contestació que ha generat en els treballadors de la sanitat, siguin metges, enfermers o d’altres treballadors de serveis auxiliars o profesions sanitaries mereix ser recolçada pels usuaris de la sanitat pública. La seva salut pot veures poc atesa i agreujada per aquestes politiques neoliberals.
Però vull continuar de moment parlant dels impostos. En paguem prous, però aixó no ens hauria d’espantar. El dret de ciutadania parteix de la base de que tots contribuïm al manteniment d’una societat que compartim, uns amb més possibilitats que d’altres, però que tots plegats sumem per que els serveis més necessaris e importants arribin a tothom.
Al sentir els “plors” de gent amb diners sobre el volum d’impostos que paguen, sempre dic “molts voldrien plorar amb el seus ulls” però no poden.
El tema no és pagar més o menys impostos, cal pagar els justs. Però com s’administren? És la gran incògnita i es en aquest punt on caldria una forta concienciació i contestació social sobre l’abús que es pot fer – i que molts cops es fa – de tirar ma del pressupost públic per finalitats socialment inacceptables i que de ben segur cadascú té alguna al cap. I aquí si que no podem seure a veure com els partits redreçan els seus errors (¿), ja que són el veritable tap per evitar redreçar aquest concepte de democràcia patrimonialitzada que ens manté encotillats ja fa massa anys. A la transició de la dictadura a la democràcia es va començar el disseny de la cotilla.
Però no hi ha res d’impossible, poc a poc cal construïr la democràcia en paral.lel i presionar per que es produeixin els canvis que portin a més progrés, més justicia, més igualtat d’oportunitats, més seguretat i més llibertat. I aixó cal creure.ho amb il.lusió per puguer frenar l'acceleració de la marxa enrera .

Amb el nou govern, podem albirar una època d’enlairament econòmic ??

Es la pregunta que una important quantitat de ciutadans i ciutadanes de Catalunya ens estem fent.
Tant punt he pogut llegir alguns comentaris en el diari, concretament el diari ARA, aportant unes pinzellades dels dos consellers que han de pilotar l’enlairament econòmic, les preguntes m’han vingut.
Cal considerar que sota la gran capa de Catalunya, s’aixopluguen una sensibilitat molt estesa envers el respecte que de vegades no ens tenen, però també interessos diferents que, de no ser ben gestionats políticament poden fracturar la cohesió social i tenir dues Catalunyes dins d’uns anys. De fet, ja s’ha començat aquesta deriva tot veient l’eleva’t índex de pobresa. De persones, de persones repeteixo, que les passen molt "canutes" per sobreviure. I no sols em refereixo a vídues o pensionistes, sinó també a gent que encara té un sou suat en una empresa, sigui pròpia o aliena.
I aquí es on la sabata comença a estrènyer
Les receptes i comentaris dels consellers d’economia i del d’empresa em deixen perplex, ja que proposen abandonar apriorismes ideològics i recórrer a formules que per els joves d’avui els hi pot semblar el meravellós soroll dels picarols del trineu de Santa Claus.
Construir una societat amb apriorismes ideològics, es una condició humana irrenunciable. Cadascú te els seus d’apriorismes. Però des de que la revolució francesa va fixar les idees de “Llibertat. Igualtat i Fraternitat”, aquestes idees són la base apriorística de moltes persones a Catalunya. I sense cap por al ridícul, m’atreveixo a dir que la majoria de catalans i catalanes hi combreguem amb elles. I estimem la Catalunya de tots, sense excloure ningú i amb oportunitats suficients per qui vulgui bregar.
La conclusió, expressada pel conseller d’empresa, de que el subsidi d’atur no incentiva als aturats a buscar feina és un apriorisme massa vegades cantat pels cors del liberalisme més tronat de la història.
La gent normal, que som la majoria, volem viure amb certes condicions de seguretat i entre elles la econòmica. No volem ser rics. No ens motiva l’acumulació de diners al banc, al paradís fiscal o sota la rajola. No li podem dir a ningú honestament, i encara menys als joves, conformat amb menys subsidi (si es que el tenen) i que la família t’aguanti o t’ajudi fins que trobis un lloc de feina. Això insulta la intel·ligència. Aquestes receptes es poden penjar al ganxo de la comuna.
Vostès, consellers, són màsters d’economia, econometria i estadístiques. Aquestes receptes, saben prou bé que porten a l’empobriment dels salaris i per tant a vendre la capacitat de treball i la intel·ligència a preu més barat als que tallen el bacallà al mercat, els que de ben segur es faran mes rics.
Això genera “per se” llocs de feina per algú ?. Cap ni un, o molt pocs. I això es per que el que cal es desenvolupar politiques de autèntic desenvolupament econòmic, creant noves empreses, cercant els agents adients a casa o a fora que tinguin sentit econòmic, però que no perdin de vista el sentit social que ha de tenir una empresa. I caldrà prendre mides per mobilitzar els capitals especulatius del país i donar-li l’únic sentit honest que poden tenir que es contribuir desenvolupar aquest país.
Entretant, haurem de mantenir l’ull obert per que, arrossegats per les apriorístiques corrents lliberal, no ens portin a la majoria a una vida més pobra, insegura i plena de neguit.