Impregnar el funcionament de la societat de comportaments democràtics o participatius hauria de ser el desig de les persones que de debò creuen que no hi ha millor camí per construir un món on els interessos puguin armonitzar-se i guanyar terreny en la seguretat, en la igualtat social, en la justicia i en la pau. I aquesta tasca cal dissenyar-la amb fort convenciment des dels llocs en els que influir pel canvi és possible, sigui directa o indirectament.
Acabo d'assistir com a telespectador al 38è Congrés del Partido Socialista Obrero Español i m'assalten les neurones de la memòria recordant els vuit darrers anys que he conegut la versió catalana de la social-democràcia com a simple afiliat. Altrament dit, PSC.
No he conegut en tots aquests anys un sol discurs dels responsables, ni dels geogràficament més pròxims, ni tampoc dels més allunyats, que pugui atreure i sumar les energies de tanta gent que desitja i necessita sentir-se part activa d'aquesta societat. Amb veu i vot.
M'ha decepcionat i ofès sentir paraules com "el partit només és una màquina per guanyar eleccions", paraules dites, amb cert orgull, per algú que té el prestigi guanyat com "la voz de su amo". És una declaració que va molt més enllà d'una qüestió tàctica ja que els que les han divulgades, perquè així ho creuen, les apliquen a consciència en les seves decisions, de vegades mancades de respecte cap els propis afiliats, doncs no dubten "d'escombrar" els que veuen el partit com a eina de canvi social, amb honestedat. Per cert, hi ha molts més dels que pensem, encara que no es veuen en les pantalles mediàtiques.
Però quina es doncs la finalitat de guanyar les eleccions? Hauria de ser la de dur a terme polítiques que ens portin a assolir el tipus de societat convivencial sota els principis ja dits al començament?
Així ho crec, com tantes i tantes persones.
Però observo que els mateixos que han convertit en un fi personal o grupal, el que hauria de ser un mitjà social, van de fracàs en fracàs sense avergonyir-se'n, ni reconèixer que ja van deixar de ser fa anys allò que deien ser, encara que amb la seva nova definició tampoc estan assolint les seves execrables ambicions personals.
Mala peça hi ha al teler, com diem a Catalunya, i es molt difícil esbrinar si continuarem per aquest camí o bé sortirà l'alternativa necessària des del lloc menys esperat.
No serà fàcil, de moment sembla que estem com el vaixell que s'ha escardat a Itàlia i manté l'equilibri entre aguantar mig enfonsat amb una forta via d'aigua o caure definitivament pel barranc submarí sobre el que està precàriament recolzat.
De moment, haurem d'esperar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario