Es la pregunta que una important quantitat de ciutadans i ciutadanes de Catalunya ens estem fent.
Tant punt he pogut llegir alguns comentaris en el diari, concretament el diari ARA, aportant unes pinzellades dels dos consellers que han de pilotar l’enlairament econòmic, les preguntes m’han vingut.
Cal considerar que sota la gran capa de Catalunya, s’aixopluguen una sensibilitat molt estesa envers el respecte que de vegades no ens tenen, però també interessos diferents que, de no ser ben gestionats políticament poden fracturar la cohesió social i tenir dues Catalunyes dins d’uns anys. De fet, ja s’ha començat aquesta deriva tot veient l’eleva’t índex de pobresa. De persones, de persones repeteixo, que les passen molt "canutes" per sobreviure. I no sols em refereixo a vídues o pensionistes, sinó també a gent que encara té un sou suat en una empresa, sigui pròpia o aliena.
I aquí es on la sabata comença a estrènyer
Les receptes i comentaris dels consellers d’economia i del d’empresa em deixen perplex, ja que proposen abandonar apriorismes ideològics i recórrer a formules que per els joves d’avui els hi pot semblar el meravellós soroll dels picarols del trineu de Santa Claus.
Construir una societat amb apriorismes ideològics, es una condició humana irrenunciable. Cadascú te els seus d’apriorismes. Però des de que la revolució francesa va fixar les idees de “Llibertat. Igualtat i Fraternitat”, aquestes idees són la base apriorística de moltes persones a Catalunya. I sense cap por al ridícul, m’atreveixo a dir que la majoria de catalans i catalanes hi combreguem amb elles. I estimem la Catalunya de tots, sense excloure ningú i amb oportunitats suficients per qui vulgui bregar.
La conclusió, expressada pel conseller d’empresa, de que el subsidi d’atur no incentiva als aturats a buscar feina és un apriorisme massa vegades cantat pels cors del liberalisme més tronat de la història.
La gent normal, que som la majoria, volem viure amb certes condicions de seguretat i entre elles la econòmica. No volem ser rics. No ens motiva l’acumulació de diners al banc, al paradís fiscal o sota la rajola. No li podem dir a ningú honestament, i encara menys als joves, conformat amb menys subsidi (si es que el tenen) i que la família t’aguanti o t’ajudi fins que trobis un lloc de feina. Això insulta la intel·ligència. Aquestes receptes es poden penjar al ganxo de la comuna.
Vostès, consellers, són màsters d’economia, econometria i estadístiques. Aquestes receptes, saben prou bé que porten a l’empobriment dels salaris i per tant a vendre la capacitat de treball i la intel·ligència a preu més barat als que tallen el bacallà al mercat, els que de ben segur es faran mes rics.
Això genera “per se” llocs de feina per algú ?. Cap ni un, o molt pocs. I això es per que el que cal es desenvolupar politiques de autèntic desenvolupament econòmic, creant noves empreses, cercant els agents adients a casa o a fora que tinguin sentit econòmic, però que no perdin de vista el sentit social que ha de tenir una empresa. I caldrà prendre mides per mobilitzar els capitals especulatius del país i donar-li l’únic sentit honest que poden tenir que es contribuir desenvolupar aquest país.
Entretant, haurem de mantenir l’ull obert per que, arrossegats per les apriorístiques corrents lliberal, no ens portin a la majoria a una vida més pobra, insegura i plena de neguit.
Tant punt he pogut llegir alguns comentaris en el diari, concretament el diari ARA, aportant unes pinzellades dels dos consellers que han de pilotar l’enlairament econòmic, les preguntes m’han vingut.
Cal considerar que sota la gran capa de Catalunya, s’aixopluguen una sensibilitat molt estesa envers el respecte que de vegades no ens tenen, però també interessos diferents que, de no ser ben gestionats políticament poden fracturar la cohesió social i tenir dues Catalunyes dins d’uns anys. De fet, ja s’ha començat aquesta deriva tot veient l’eleva’t índex de pobresa. De persones, de persones repeteixo, que les passen molt "canutes" per sobreviure. I no sols em refereixo a vídues o pensionistes, sinó també a gent que encara té un sou suat en una empresa, sigui pròpia o aliena.
I aquí es on la sabata comença a estrènyer
Les receptes i comentaris dels consellers d’economia i del d’empresa em deixen perplex, ja que proposen abandonar apriorismes ideològics i recórrer a formules que per els joves d’avui els hi pot semblar el meravellós soroll dels picarols del trineu de Santa Claus.
Construir una societat amb apriorismes ideològics, es una condició humana irrenunciable. Cadascú te els seus d’apriorismes. Però des de que la revolució francesa va fixar les idees de “Llibertat. Igualtat i Fraternitat”, aquestes idees són la base apriorística de moltes persones a Catalunya. I sense cap por al ridícul, m’atreveixo a dir que la majoria de catalans i catalanes hi combreguem amb elles. I estimem la Catalunya de tots, sense excloure ningú i amb oportunitats suficients per qui vulgui bregar.
La conclusió, expressada pel conseller d’empresa, de que el subsidi d’atur no incentiva als aturats a buscar feina és un apriorisme massa vegades cantat pels cors del liberalisme més tronat de la història.
La gent normal, que som la majoria, volem viure amb certes condicions de seguretat i entre elles la econòmica. No volem ser rics. No ens motiva l’acumulació de diners al banc, al paradís fiscal o sota la rajola. No li podem dir a ningú honestament, i encara menys als joves, conformat amb menys subsidi (si es que el tenen) i que la família t’aguanti o t’ajudi fins que trobis un lloc de feina. Això insulta la intel·ligència. Aquestes receptes es poden penjar al ganxo de la comuna.
Vostès, consellers, són màsters d’economia, econometria i estadístiques. Aquestes receptes, saben prou bé que porten a l’empobriment dels salaris i per tant a vendre la capacitat de treball i la intel·ligència a preu més barat als que tallen el bacallà al mercat, els que de ben segur es faran mes rics.
Això genera “per se” llocs de feina per algú ?. Cap ni un, o molt pocs. I això es per que el que cal es desenvolupar politiques de autèntic desenvolupament econòmic, creant noves empreses, cercant els agents adients a casa o a fora que tinguin sentit econòmic, però que no perdin de vista el sentit social que ha de tenir una empresa. I caldrà prendre mides per mobilitzar els capitals especulatius del país i donar-li l’únic sentit honest que poden tenir que es contribuir desenvolupar aquest país.
Entretant, haurem de mantenir l’ull obert per que, arrossegats per les apriorístiques corrents lliberal, no ens portin a la majoria a una vida més pobra, insegura i plena de neguit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario