A l'igual que Sísif a la mitologia grega, la nostra ruta vital ens fa dur molts cops feixugues pedres fins damunt de la muntanya, pedres que, una vegada dalt, rodolen cap a la vall i hem de recomençar la ruta de pujada empentant-les de nou amunt. Així anem cercant a cada nova pujada el millor camí o la millor eina per tal d'estabilitzar la pedra i aturar, a voltes, la inevitable baixada. D'aquesta forma, pujant i baixant, la humanitat ha bastit estructures i comportaments socials, de vegades brutals, però de vegades de justicia i llibertat. Anem doncs a fer que el fons de la vall, cada cop més, estigui més aprop del cim de la muntanya. Amb el titul també vull retre homenatge a un mestre, en Victor Alba, qui amb el llibre Sísif i el Seu Temps va escriure les seves memòries.

lunes, 24 de marzo de 2008

UN DIVENDRES D'AUTENTICA PASSIÓ AMB EL XAVIER PEL MONTCAU

Xavier, no hi torno a fer aquesta ruta !!! Vaig exclamar després de travessar una torrentera coberta a banda i banda de esvercers amb milers de punxes que estriparen la meva pell i també els pantalons.

La decisió del Xavier de dur una corda de 15 metres i de portar tots dos les nostres petites navalles suïsses, van estar encerts premonitoris del que ens va passar més tard.

Pujar el Montcau va ser fantàstic. El dia clar, un vent glaçat, oxigenats a tope. Arribats al cim decidim continuar cap a la Canal de la Font de LLor, passant per la cova Simanya. Impressionant la cova, amb una entrada molt gran i un recorregut de 372 metres.

Després de fer uns bons glops d'aigua a la font, encetem un caminet de retorn al coll de Les Estenalles. El camí, estretet, semblava prou clar. Fins i tot es veien branques tallades a cop de destral. Els humans l'havien fet. Però poc a poc es perdia el perfil del camí i ni tan sols veiem clar el recorregut deixat a les nostres esquenes. Resultat: perduts.

Tirant a vall trobarem la torrentera que ve de la Font de LLor, vam dir. I així va ser. Però aquells metres fins trobar la torrentera es van fer eterns i dolorosos. Els esvercers pujaven de terra, es despenjaven dels arbres, ens enredaven la roba, les mans, el cabell............., un bon patiment i una bona dosi de calma i paciència per avançar pam a pam. Les navalles es van guanyar la jornada.

Baixar a la torrentera necessitava encara un salt de 4 metres. Però nosaltres ja no volem fer aquests salts de cabreta. Vam tirar ma de la corda del Xavier. Primer baixà ell i explorà les possibles sortides de la torrentera cap al camí que no veiem, però que sabíem molt a prop i sentíem veus d'excursionistes. Un cop el Xavier assegurat al camí, vaig tenir que despenjar.me muntant un petit ràpel tipus Dulfer o Espanyol, que feia més de trenta anys que no havia practicat. No cal arnes ni mosquetons ni rapelador. Només la corda, i va funcionar prou bé. Cap risc i peus a la torrentera tot seguit.

Acabar l'excursió va ser bufar i fer ampolles.

Pot ser hi tornarem..........!!! Però, QUIN DIA D'AUTÈNTICA PASSIÓ!!!

2 comentarios:

CARLES dijo...

HOLA!!!
SI ÉS QUE JA HO DIC SEMPRE...
QUE PER SER DEL CENTRE EXCURSIONISTA SANT BOI S'HA DE TENIR UN TANT PER CENT DE VALENT,
UN ALTRE TANT DE TEMERARI, UN ALTRE TANT PER CENT IMPORTANT DE FELIÇ, PERÒ DE FELIÇ, FELIÇ . TOT AIXÒ BEN REMENAT I CONDIMENTAT AMB UNA BONA DOSI DE CAPACITAT PER ENCIGALAR-SE (REQUISIT INELUDIBLE) O ALTRAMENT DIT, CAPACITAT PER OBRIR SANTBOIANES.
NO PAREU, CONTINUEU OBRINT-HI DE NOVES I ESCAMPANT L'ESÈNCIA DEL NOSTRE CENTRE SENSE MANIES.
UNA ABRAÇADA

papallopis dijo...

Paquito, aixó de acabar l'excursió va ser "bufar i fer ampolles" será per les esbufagades que feiem pujant la canal del llor i les ampolles a les mans, oi???
apali a10soauet