Ja des de l’inici dels anys 70, quan l’ingrés en el sí, de la llavors Comunitat Econòmica Europea era una fita col·lectiva que estava molt a prop, somiarem amb les possibilitats de gaudir dels drets polítics i també dels drets socials que sabíem que els treballadors gaudien a França o Alemanya. També sabíem que a l’Europa nòrdica havien quallat importants drets socials que, conduïts per la social democràcia, van generar riquesa i benestar, contra els vaticinis dels liberals de l'època.
Aquí, al nostre país, es va sacrificar alguns drets socials a l’altar del pacte de la transició. A partir de llavors i amb alguna excepció, el discurs sindical ha perdut contingut estrictament social i ha implementat el discurs para-politic o polític. Podem dir que el sistema ha consentit desactivar el potencial sindical i que els responsables de corregir la inèrcia, les cúpules sindicals, s’han adaptat prou bé al nou estatus que se'ls hi ha assignat. En aquest escenari cal recordar que la dita “qui paga mana” ha estat ben aplicada pel sistema e imprudentment acceptada pels receptors sindicals del pressupost de l’Administració Pública en general.
No s’ha fet la necessària pedagogia sindicalista que ajudés a les organitzacions de treballadors ha no perdre el sentit històric de la seva creació. Allò que podríem dir ideologia sindicalista. Qui perd els orígens, perd la identitat……..
A països com França o Alemanya l'estratègia d’implantació de polítiques liberals està contestada per les forces sindicals, de vegades, malgrat les seves cúpules. Així veiem les protestes dels vaguistes del ferrocarril a França i a Alemanya. El degoteig d’imposicions i renuncies a drets socials, ha fet esclatar el moviment dels treballadors per tal de fer front a aquestes polítiques “neocon” que condueixen directament a la sensació d’inseguretat pel futur de la gent treballadora.
Però en aquests països els sindicats s’han fet respectar pel poder, tant el polític com l’econòmic i la tradició o cultura sindical no s’ha perdut. Recordem també el moviment d’estudiants contra les reformes conduents a la precarietat laboral a França.
I al nostre país……. Els sindicats no gaudeixen de la necessària afiliació que els hi pugui donar la suficient força per contrarestar la degradant situació laboral. La desactivació sindical per la complaença amb els poders, per la manca d’independència dels seus quadres, els té incapacitats per donar les respostes que els treballadors necessitat. Jornades més llargues de les de conveni, sous que no s’actualitzen al ritme de la inflació, especulació ignominiosa amb les necessitats d'habitatge. Pensionistes que també van treballar, mal viuen sota mínim. Anuncis a bombo i platerets de reduccions d’impostos als que més poden pagar, perdent el principi de progressió. Podríem fer una llarga llista de greuges, sobre tot quan veiem que en aquesta situació els beneficis de les corporacions es multipliquen a ritmes espectaculars.
Per tenir aquest força necessària d’autèntica oposició social cal treballar de valent. I treballar de valent passa per la constant denúncia, passa per la potenciació del sentiment de necessitat d’ideologia sindical i sindicalista entre els treballadors que pateixen les conseqüències de les polítiques publiques i de les actituds depredadores empresarials. I això no sortirà mai dels actuals quadres sindicals, massa compromisos personalment amb el sistema.
Mes aviat la regeneració sindical haurà de sortir de la gent més honesta de les bases treballadores el dia que decideixin democratitzar de ple les seves organitzacions i passar una corrent d’aire nou que posi els sindicats al lloc que històricament els hi pertany, com a França o a Alemanya.
Aquí, al nostre país, es va sacrificar alguns drets socials a l’altar del pacte de la transició. A partir de llavors i amb alguna excepció, el discurs sindical ha perdut contingut estrictament social i ha implementat el discurs para-politic o polític. Podem dir que el sistema ha consentit desactivar el potencial sindical i que els responsables de corregir la inèrcia, les cúpules sindicals, s’han adaptat prou bé al nou estatus que se'ls hi ha assignat. En aquest escenari cal recordar que la dita “qui paga mana” ha estat ben aplicada pel sistema e imprudentment acceptada pels receptors sindicals del pressupost de l’Administració Pública en general.
No s’ha fet la necessària pedagogia sindicalista que ajudés a les organitzacions de treballadors ha no perdre el sentit històric de la seva creació. Allò que podríem dir ideologia sindicalista. Qui perd els orígens, perd la identitat……..
A països com França o Alemanya l'estratègia d’implantació de polítiques liberals està contestada per les forces sindicals, de vegades, malgrat les seves cúpules. Així veiem les protestes dels vaguistes del ferrocarril a França i a Alemanya. El degoteig d’imposicions i renuncies a drets socials, ha fet esclatar el moviment dels treballadors per tal de fer front a aquestes polítiques “neocon” que condueixen directament a la sensació d’inseguretat pel futur de la gent treballadora.
Però en aquests països els sindicats s’han fet respectar pel poder, tant el polític com l’econòmic i la tradició o cultura sindical no s’ha perdut. Recordem també el moviment d’estudiants contra les reformes conduents a la precarietat laboral a França.
I al nostre país……. Els sindicats no gaudeixen de la necessària afiliació que els hi pugui donar la suficient força per contrarestar la degradant situació laboral. La desactivació sindical per la complaença amb els poders, per la manca d’independència dels seus quadres, els té incapacitats per donar les respostes que els treballadors necessitat. Jornades més llargues de les de conveni, sous que no s’actualitzen al ritme de la inflació, especulació ignominiosa amb les necessitats d'habitatge. Pensionistes que també van treballar, mal viuen sota mínim. Anuncis a bombo i platerets de reduccions d’impostos als que més poden pagar, perdent el principi de progressió. Podríem fer una llarga llista de greuges, sobre tot quan veiem que en aquesta situació els beneficis de les corporacions es multipliquen a ritmes espectaculars.
Per tenir aquest força necessària d’autèntica oposició social cal treballar de valent. I treballar de valent passa per la constant denúncia, passa per la potenciació del sentiment de necessitat d’ideologia sindical i sindicalista entre els treballadors que pateixen les conseqüències de les polítiques publiques i de les actituds depredadores empresarials. I això no sortirà mai dels actuals quadres sindicals, massa compromisos personalment amb el sistema.
Mes aviat la regeneració sindical haurà de sortir de la gent més honesta de les bases treballadores el dia que decideixin democratitzar de ple les seves organitzacions i passar una corrent d’aire nou que posi els sindicats al lloc que històricament els hi pertany, com a França o a Alemanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario