La prudent llei de la memòria històrica, el consens de la transició i les beatificacions de l’església catòlica.

La memòria històrica hauria de tenir un únic sentit: donar l’honor i dignitat que mereixen totes les persones que, reaccionant defensivament, van ser victimes de la situació de guerra i cruenta postguerra provocada per uns rebels contra la legalitat democràtica republicana.

Els fets històrics van ser prou clars a ulls de tot el món. Els rebels triomfants es van fer amb el poder i van sotmetre la gent de tot Espanya al dictat de les seves arbitrarietats i dels seus tribunals. Van gaudir de la legalitat que dona el poder de les armes i de la benedicció del poder episcopal, però mai van tenir legitimitat de cap mena.

Moltes persones perderen la vida o la llibertat a mans dels triomfadors, no sol durant la guerra, sinó també durant la llarga postguerra que va durar tant com la dictadura. Això mai ningú ho podrà esborrar de l'autèntica memòria, que es la de la gent que ho ha patit a la seva família. Aquestes persones son mereixedores de que els seus parents, si no elles mateixes, estiguin reconeguts com victimes per defendre la legalitat democràtica i per tant mereixen que els judicis que els van condemnar (suposant que els tingueren) siguin declarats il·legítims.

Però hem vist que després de 70 anys d’acabada la guerra i 30 anys d’acabada la dictadura, la memòria històrica no es pot recuperar legalment com cal al cent per cent. Ja no es tracta ara de jutjar ningú dels rebels, com a l’Argentina o a Xile. De fet molt pocs queden si es que encara queda algú. Es tracta de rehabilitar l’honor dels que deixaren la pell o la llibertat o la salud defensant la legalitat. Doncs no. Els que se senten hereus dels rebels triomfants posen pegues i encara acusen a l'actual govern legítim de trencar el consens de la transició. De quin consens parlen? El consens de la transició democràtica espanyola no es negociava en condicions d’igualtat, sinó que es negocià en el terreny marcat per les relegacions de poder existents entre els hereus del franquisme i l'oposició democràtica al franquisme. I l’escenari estava vigilat pel poder militar.

Si l’esperit de consens estigués present en el grup parlamentari del Partit Popular, si això passés algun dia, si fossin capaços d’entendre que molts espanyols, catalans, andalusos, castellans, aragonesos, gallecs, …. Etc…., si fossin capaços d’entendre que van lluitar per l’Espanya democràtica per a tots els espanyols, no posarien tantes pegues i farien quelcom més per tancar un capítol històric que bastants d’aquest partit no volen tancar de cap manera.

D’altra banda hem vist com a la Plaça de Sant Pere de l’Estat Vaticà es donava carta de beats i màrtirs de la religió catòlica a 500 persones que van morir durant el període de la guerra civil espanyola. Molt curiosa aquesta beatificació, que no és més que un reconeixement honorífic d’una important institució religiosa. I és curiosa perquè sembla que aquests nous beats estaven identificats de cor i gest amb els rebels encapçalats pel general Franco. Per si algú dubta, banderes i emblemes del franquisme es veien prou clars a la plaça vaticana. I també és curiosa perquè tothom sap que també van haver persones religioses que no van acceptar la rebel·lió i van perdre la vida a mans dels rebels. Pot ser aquests últims no es mereixen també el titul honorífic de beats i de màrtirs ?. Evidentment no van donar la seva benedicció als sublevats, cosa que si va fer la institució catòlica espanyola amb el vist i plau vaticà.

Tot plegat em fa veure que en Sisif fa corredisses amunt i avall, de vegades empentant amunt la pedra i de vegades corrent avall a cercarla de nou perquè les forces reaccionaries no la volen dalt de la muntanya, on es troba la memòria honesta tant necessària per posar el punt final a una trista història.