A l'igual que Sísif a la mitologia grega, la nostra ruta vital ens fa dur molts cops feixugues pedres fins damunt de la muntanya, pedres que, una vegada dalt, rodolen cap a la vall i hem de recomençar la ruta de pujada empentant-les de nou amunt. Així anem cercant a cada nova pujada el millor camí o la millor eina per tal d'estabilitzar la pedra i aturar, a voltes, la inevitable baixada. D'aquesta forma, pujant i baixant, la humanitat ha bastit estructures i comportaments socials, de vegades brutals, però de vegades de justicia i llibertat. Anem doncs a fer que el fons de la vall, cada cop més, estigui més aprop del cim de la muntanya. Amb el titul també vull retre homenatge a un mestre, en Victor Alba, qui amb el llibre Sísif i el Seu Temps va escriure les seves memòries.

sábado, 31 de octubre de 2009

ENS CAL REFLEXIÓ I ACCIÓ PER LA REGENERACIÓ

La ràbia i la sensació d’impotència em consumeixen. El quadro es esfereïdor. Pares de la pàtria catalana, pares del socialisme, pares de la pàtria espanyola, tots plegats al voltant de la mateixa filosofia existencial, i que em perdonin els filòsofs, la filosofia del rapinyaire. La filosofia del “pelotazo”, la filosofia de l’atracament amb l’arma de la influència, la filosofia d’atracar amb l’arma de la prevaricació que possibilita la posició de poder, la filosofia d’atracar i d'apropiar.se dels diners que mai han suat, despullant les institucions públiques que es mantenen amb els diners de tots, diners que surten principalment de l’esforç i neguits dels que treballem de debò cada dia, tant si ho fem a la nostra empresa o a la d’altri o a les institucions públiques o privades.

Els anarquistes de casa sempre han proclamat “el poder corrompeix”. No els hi podem discutir. Ës clar que tothom no és corrompible i molta bona gent encara podem trobar a la política, moltes vegades apartada de posicions que per la seva honestedat podrien molestar futurs negocis. També és clar que hi ha qui apareix catapultat a la política sense conèixer els mèrits personals ni les idees que haurien de ser el suport dels seus projectes polítics. Apareixen de cop i volta, com els bolets, amb passats tèrbols, però amb posició de tribuna o primera fila. De vegades, em pregunto el per què de situacions que semblen a primer cop d’ull estrambòtiques, estranyes fins i tot pels que, amb força mal d’estòmac, han de donar suports als nous apareguts.

Com pot ser que un senyor que viu a la part alta de Barcelona –això no és vergonyós “per se”– hagi estat promogut pels dirigents del seu partit a alcalde de Santa Coloma de Gramanet? Santa Coloma és una ciutat amb molta gent, i preparada, i treballadora i de ben segur amb molta honradesa. Quines arts de la política han portat, doncs, a l’alcalde ara empresonat a regir el destí municipal?. És una pregunta que em neguiteja perquè em porta a pensar si la trama del “pelotazo” té caps o tentacles fora de Santa Coloma i l’alcalde empresonat és un soci catapultat amb la finalitat de garantir el negoci? Hi ha gent que porta massa anys instal·lats, gairebé soldats, a les cadires d’institucions públiques i de partits polítics. Això els hi permet d’estendre xarxes d’influències, comprar moltes febles voluntats predisposades i manegar molts negocis.

Quan en Pasqual Maragall va deixar anar amb força claredat el tema del 3 % al Parlament de Catalunya, el cap opositor es va ofendre molt, però de les mateixes files d’en Maragall van sortir en veu baixa critiques per aquesta agosarada afirmació. La realitat no el desmenteix, pot ser es va quedar curt amb el 3%. Però en ell el van apartar, feia nossa.

Si mirem els pares de la pàtria catalana, els de la casa comú, han estat càrrecs importants dels governs d’en Pujol. Grans amants de Catalunya i de la catalanitat, però pel damunt de tot enamorats de la seva cobdícia i dels diners de les butxaques dels demés. L’altra catalanòfil o catalanista o el que sigui, en Millet, comportant.se com amo i senyor del Palau de la música catalana i en nom d’aquest patriòtic i noble art buidant les butxaques de la bona gent que de debò estima la música, el Palau i Catalunya.

Tot plegat, em porta a diferents conclusions, però crec que la més important és la de la necessitat de regeneració moral de la societat. Però també cal que als partits polítics entri aire fresc, sense demanar permís, cal que els mandats polítics es limitin a vuit anys i que la llei electoral deixi de ser una cotilla i es democratitzi.

Podem dir que al menys la democràcia ha possibilitat la independència judicial i aquesta és la que ha actuat portant els “xoriços” al lloc que els hi pertoca. El cas d’en Millet si que no ho entenc. Pot ser el jutge està pressionat per que el “xoriço” estigui al carrer i encara rient?

Molts som els qu’entenem que la reflexió, fer.se preguntes, cercar respostes i discutir.les, poc a poc ferà que aquesta marxa negativa es redressi, hi ho haurem de fer caigui qui caigui, sense contemplacions.

1 comentario:

papallopis dijo...

fa un any que escriu res de res, GANDUL