El meu amic més íntim m’encoratja a no deixar el meu bloc com un desert. De fet fa temps que no escric gens ni mica, i es que estic eixut d’idees que jo entengui que poden contribuir a una societat mes justa, digna i humanitzant.
Coses han passat. Em viscut el terrabastall de l’arribada de l’ave a Barcelona, que a tort i a dret ha estat aprofitat per produir desgast electoral a en Zapatero i els socialistes, cosa que com hem pogut veure no ha passat. La gent ja no es llepa el dit. Ei, escolteu, mentre no es demostri un altre cosa, els tècnics ingeniers, arquitectes, geòlegs i topògrafs alguna responsabilitat tindran amb el que ha passat. Això si, alguns s’omplen la boca demanant responsabilitats politiques, que son les responsabilitats que mai hem sabut com s’afronten perquè encara no hem pogut veure cap exemple. Però queda molt “xic”.
Hem passat les eleccions espanyoles i ha guanyat el partit socialista. Estic content de que en Zapatero hagi sortit el més votat. Molta gent no volem parlamentaris bel·licosos, barroers i mentiders. Més aviat preferim parlamentaris amb conviccions socials i amb ganes de defensar-les fermement amb la paraula i la propaganda. Això pot portar una part important de la seguretat que tothom desitgem i que va molt mes enllà de la estricta seguretat que ens pot donar la policia, que també es necessària. Però en Zapatero, i ara miro molt més enrere, tenia que haver estat mes prudent el dia que va prometre que atendria l’Estatut que sortís del Parlament català. Vull pensar que va ser ingenu, però aquesta afirmació de voluntat va reportar-li molts vots a Catalunya. Ell i nosaltres hem d’aprendre de la experiència. Malgrat tot, no se li pot negar que ha demostrat que té sensibilitat social i tarannà dialogant . Això ha estat premiat.
La derrota del PP, malgrat tot, no em sembla la derrota necessària per la societat espanyola. La important quantitat de vots que arrossega el P.P. amb totes les seves mancances de respecte per l’oponent, em fa pensar que la tradició de les “dues espanyes” s’agreuja per moments i em produeix molt de neguit i em fa pensar que continuarà la duresa parlamentaria que ha tingut el P.P. els darrers quatre anys. Al sentir per la radio les paraules que alguns assistents a la celebració del resultat del P.P. van adressar als treballadors de la SER destacats en el acte, a qui els hi van dir “rojos”i “iros de España”, per un moment em va gelar i tot seguit escalfar la sang. La meva pregunta es quants d’aquests estarian dispossats a engegar un conflicte de final imprevisible. No he sentit ningú del P.P. desautoritzant-los. Realment per preocupar-se. A un membre de la executiva del PSC de Sant Boi que celebrava amb excessiva alegria la desaparició de Rajoy el mateix dia del recompte de vots, li vaig dir que la meva impressió es que “viene más de lo mismo”. De moment en Rajoy ja es proclama candidat per la continuïtat. Seguirem els esdeveniments, però no m’agrada la bipolarització tan acusada, amb oponents tan bel·licosos.
Del paper de l’església em costa parlar, entre altres raons perquè es fa un poti-poti de confusió ficant al mateix sac autoritat clerical i feligresia. Objectivament tinc clar que l’única església es la autoritat eclesial, la que conta, la que predica i la que mana. Diguem-ne l’episcopat espanyol i el representant de l’estat polític Vaticà. Però quan sento a persones com la Pilar Rahola les bondats d’alguns clergues, com el que fou abat de l’abadia de l’ordre benedictí de Montserrat, ara mort, penso que tots no poden estar en el mateix sac. Desconec la historia d’aquesta abadia, malgrat que la reconec com difusora de la identitat dels catalans, el que ja es important, però desconec el seu tarannà respecte a la gent que no som creients i defensem criteris sobre la vida i la mort que difícilment podríem compartir. Criteris sobre la justícia social terrenal, a on entenem que podem construir el cel o l’infern per a tothom. Espero que en Cassia Just hagi marxat com ell volia i que si mai va cometre alguna injustícia, hagi demanat perdó als ofesos i aquests l`hagin perdonat.
Passem pàgina i veiem el que passa a ERC. Magre projecte pels catalans. No entraré en el “rifi-rafe” de les personalitats mes destacades enguany d’aquest històric partit a on Lluis Companys va deixar forta petjada obrerista i catalanista, a més de la seva vida. Ara, crec que amb prou feines es reconeixeria en aquest nou període. Les lluites internes només es poden resoldre amb el diàleg sincer, sense rocs a la faixa i prenent compromisos de treballar en equip. De vegades penso que l’escola estaliniana esta enquistada en els partits d’esquerra, perquè va ser l’escola per on molts dels dirigents politics de la transició van passar. I això es una motxilla que cal deixar-la ja en el camí. ERC té una component de funcionament a on els seus afiliats tenen més possibilitats de debat que d’altres partits d’esquerra a on el debat es tan críptic com a la època de la URSS. I això cal gestionar-ho amb mans d’autèntics artesans si es vol que funcioni. Cal seny i diàleg, ja que ERC ha de ser una energia necessària perquè Catalunya camini sense perdre’s en la ruta, sense deixar de donar la mà a d’altres forces de l’esquerra del país. Espero que es retrobin i tinguin molta sort.
Per últim i ja que entrem en el període de la setmana santa, vull comentar que ahir, fent zapping, vaig veure a retalls la pel·lícula Jesús, que es la transcripció en pantalla del mateix text de l’evangeli que tan acuradament em van ensenyar a l’escola. Amb tots els respectes cap a les persones que volen creure amb fets materialment impossibles, com fer ressuscitar un mort al cap de quatre dies d’enterrat, persones que tenen fe en les seves creences, la pel·lícula era per a adults i a l’hora que la van donar per la TV3 hi ha molt d’infant mirant la tele i empassant unes escenes que no tenen cap consideració cap a les persones que encara no han madurat la seva capacitat de discerniment entre realitat i ficció. I això em sembla que no es gens correcte per part de la televisió pública de Catalunya que hauria de respectar la laïcitat i deixar que aquestes pel·lícules les passin per les parròquies a on podran anar lliurement pares i els seus fills. La TV3 ahir em va semblar la parròquia ficada a casa.
Coses han passat. Em viscut el terrabastall de l’arribada de l’ave a Barcelona, que a tort i a dret ha estat aprofitat per produir desgast electoral a en Zapatero i els socialistes, cosa que com hem pogut veure no ha passat. La gent ja no es llepa el dit. Ei, escolteu, mentre no es demostri un altre cosa, els tècnics ingeniers, arquitectes, geòlegs i topògrafs alguna responsabilitat tindran amb el que ha passat. Això si, alguns s’omplen la boca demanant responsabilitats politiques, que son les responsabilitats que mai hem sabut com s’afronten perquè encara no hem pogut veure cap exemple. Però queda molt “xic”.
Hem passat les eleccions espanyoles i ha guanyat el partit socialista. Estic content de que en Zapatero hagi sortit el més votat. Molta gent no volem parlamentaris bel·licosos, barroers i mentiders. Més aviat preferim parlamentaris amb conviccions socials i amb ganes de defensar-les fermement amb la paraula i la propaganda. Això pot portar una part important de la seguretat que tothom desitgem i que va molt mes enllà de la estricta seguretat que ens pot donar la policia, que també es necessària. Però en Zapatero, i ara miro molt més enrere, tenia que haver estat mes prudent el dia que va prometre que atendria l’Estatut que sortís del Parlament català. Vull pensar que va ser ingenu, però aquesta afirmació de voluntat va reportar-li molts vots a Catalunya. Ell i nosaltres hem d’aprendre de la experiència. Malgrat tot, no se li pot negar que ha demostrat que té sensibilitat social i tarannà dialogant . Això ha estat premiat.
La derrota del PP, malgrat tot, no em sembla la derrota necessària per la societat espanyola. La important quantitat de vots que arrossega el P.P. amb totes les seves mancances de respecte per l’oponent, em fa pensar que la tradició de les “dues espanyes” s’agreuja per moments i em produeix molt de neguit i em fa pensar que continuarà la duresa parlamentaria que ha tingut el P.P. els darrers quatre anys. Al sentir per la radio les paraules que alguns assistents a la celebració del resultat del P.P. van adressar als treballadors de la SER destacats en el acte, a qui els hi van dir “rojos”i “iros de España”, per un moment em va gelar i tot seguit escalfar la sang. La meva pregunta es quants d’aquests estarian dispossats a engegar un conflicte de final imprevisible. No he sentit ningú del P.P. desautoritzant-los. Realment per preocupar-se. A un membre de la executiva del PSC de Sant Boi que celebrava amb excessiva alegria la desaparició de Rajoy el mateix dia del recompte de vots, li vaig dir que la meva impressió es que “viene más de lo mismo”. De moment en Rajoy ja es proclama candidat per la continuïtat. Seguirem els esdeveniments, però no m’agrada la bipolarització tan acusada, amb oponents tan bel·licosos.
Del paper de l’església em costa parlar, entre altres raons perquè es fa un poti-poti de confusió ficant al mateix sac autoritat clerical i feligresia. Objectivament tinc clar que l’única església es la autoritat eclesial, la que conta, la que predica i la que mana. Diguem-ne l’episcopat espanyol i el representant de l’estat polític Vaticà. Però quan sento a persones com la Pilar Rahola les bondats d’alguns clergues, com el que fou abat de l’abadia de l’ordre benedictí de Montserrat, ara mort, penso que tots no poden estar en el mateix sac. Desconec la historia d’aquesta abadia, malgrat que la reconec com difusora de la identitat dels catalans, el que ja es important, però desconec el seu tarannà respecte a la gent que no som creients i defensem criteris sobre la vida i la mort que difícilment podríem compartir. Criteris sobre la justícia social terrenal, a on entenem que podem construir el cel o l’infern per a tothom. Espero que en Cassia Just hagi marxat com ell volia i que si mai va cometre alguna injustícia, hagi demanat perdó als ofesos i aquests l`hagin perdonat.
Passem pàgina i veiem el que passa a ERC. Magre projecte pels catalans. No entraré en el “rifi-rafe” de les personalitats mes destacades enguany d’aquest històric partit a on Lluis Companys va deixar forta petjada obrerista i catalanista, a més de la seva vida. Ara, crec que amb prou feines es reconeixeria en aquest nou període. Les lluites internes només es poden resoldre amb el diàleg sincer, sense rocs a la faixa i prenent compromisos de treballar en equip. De vegades penso que l’escola estaliniana esta enquistada en els partits d’esquerra, perquè va ser l’escola per on molts dels dirigents politics de la transició van passar. I això es una motxilla que cal deixar-la ja en el camí. ERC té una component de funcionament a on els seus afiliats tenen més possibilitats de debat que d’altres partits d’esquerra a on el debat es tan críptic com a la època de la URSS. I això cal gestionar-ho amb mans d’autèntics artesans si es vol que funcioni. Cal seny i diàleg, ja que ERC ha de ser una energia necessària perquè Catalunya camini sense perdre’s en la ruta, sense deixar de donar la mà a d’altres forces de l’esquerra del país. Espero que es retrobin i tinguin molta sort.
Per últim i ja que entrem en el període de la setmana santa, vull comentar que ahir, fent zapping, vaig veure a retalls la pel·lícula Jesús, que es la transcripció en pantalla del mateix text de l’evangeli que tan acuradament em van ensenyar a l’escola. Amb tots els respectes cap a les persones que volen creure amb fets materialment impossibles, com fer ressuscitar un mort al cap de quatre dies d’enterrat, persones que tenen fe en les seves creences, la pel·lícula era per a adults i a l’hora que la van donar per la TV3 hi ha molt d’infant mirant la tele i empassant unes escenes que no tenen cap consideració cap a les persones que encara no han madurat la seva capacitat de discerniment entre realitat i ficció. I això em sembla que no es gens correcte per part de la televisió pública de Catalunya que hauria de respectar la laïcitat i deixar que aquestes pel·lícules les passin per les parròquies a on podran anar lliurement pares i els seus fills. La TV3 ahir em va semblar la parròquia ficada a casa.
Qui tingui vacances aquesta setmana, que les gaudeixi força.
1 comentario:
collons paco, escriu més sovint. Les obres per entregues s'em fan més facils de digerir. Enhorabona per totes les reflexions fetes en aquest escrit.
Apali. A10 siauet
Publicar un comentario