Estem llegint aquest dies a la prensa espanyola els acords d’honoraris personals que escandalosament s’han adjudicat els cárrecs electes d’alguns ajuntaments o diputacions. En alguns casos els ingresos superan els que rebrá en Rodríguez Zapatero, com President del Govern espanyol.
El tema no es nou i ara que es forman els governs municipals i de les diputacions esclata una vegada més aquest tema. El diari el Pais reflexa diferents comentaris del carrer en relació als ingresos d’alcaldes i regidors, comentaris que mostren neguit i indignació.
Tot plegat condueix a evidenciar la necessitat de que cal que algú porti al parlament, sigui l’autonòmic o l’estatal, el desenvolupament d’una llei de retribucions per la dedicació dels electes al seu càrrec i a les responsabilitats subseqüents en organismes, institucions i empreses publiques, per tal de posar ordre al desgavell d’ingressos que reben els electes en el seu conjunt per diferents conceptes.
Podem fiar de l'ètica de les persones, car hi ha molts electes que la tenen i la mantenen amb convenciment, malgrat que de vegades són pressionats per deixar-se dur per la corrent dels aprofitats de la política., que també n’hi ha uns quants. Però s’ajudarà més a mantenir l'ètica pública, i de pas la salut pressupostaria i l’equilibri raonable de percepcions entre diferents municipis, províncies o autonomies, si s’impulsa la llei necessària que reguli les percepcions dels electes. Ens farem un favor tots plegats i alguns ambiciosos veuran al menys una part del límit a les seves deshonestes ambicions.
Els afegitons col·laterals són les persones que no són electes, però pugen al carro del pressupost en condició d’assessors. El cas Fabra de Castelló és el màxim exponent present. Això també hauria d’estar limitat per la mateixa llei.
Si entenem que tot això pot contribuir a la millora de la nostra democràcia, donant un plus de credibilitat i transparència als polítics electes, no més cal que prenguem consciència i cadascú al seu partit o a la seva entitat porti aquesta reflexió com a recepta a impulsar parlamentàriament. Fora un tema per incloure explícitament a l’agenda dels congressos dels partits polítics.
No es pot continuar donant xecs en blanc a persones que de ben segur, i com diem a casa nostra, no han bufat mai cullera i han descobert el camí per canviar l’estatus econòmic per la via electoral.
Després d’aquestes reflexions he terminat de llegir El Pais d’avui i, ves per on, l'última pàgina del diari porta un article molt al cas, signat per Elvira Lindo sota el titul de Sueldos. Es una veu més que clama en favor de la llei que proposo, tot recordant la situació económica dels infrapagats "mileuristes", classe treballadora que veu com masses vegades es fa un ús indegut dels impostos que amb tant de sacrifici són forçats a pagar.
El tema no es nou i ara que es forman els governs municipals i de les diputacions esclata una vegada més aquest tema. El diari el Pais reflexa diferents comentaris del carrer en relació als ingresos d’alcaldes i regidors, comentaris que mostren neguit i indignació.
Tot plegat condueix a evidenciar la necessitat de que cal que algú porti al parlament, sigui l’autonòmic o l’estatal, el desenvolupament d’una llei de retribucions per la dedicació dels electes al seu càrrec i a les responsabilitats subseqüents en organismes, institucions i empreses publiques, per tal de posar ordre al desgavell d’ingressos que reben els electes en el seu conjunt per diferents conceptes.
Podem fiar de l'ètica de les persones, car hi ha molts electes que la tenen i la mantenen amb convenciment, malgrat que de vegades són pressionats per deixar-se dur per la corrent dels aprofitats de la política., que també n’hi ha uns quants. Però s’ajudarà més a mantenir l'ètica pública, i de pas la salut pressupostaria i l’equilibri raonable de percepcions entre diferents municipis, províncies o autonomies, si s’impulsa la llei necessària que reguli les percepcions dels electes. Ens farem un favor tots plegats i alguns ambiciosos veuran al menys una part del límit a les seves deshonestes ambicions.
Els afegitons col·laterals són les persones que no són electes, però pugen al carro del pressupost en condició d’assessors. El cas Fabra de Castelló és el màxim exponent present. Això també hauria d’estar limitat per la mateixa llei.
Si entenem que tot això pot contribuir a la millora de la nostra democràcia, donant un plus de credibilitat i transparència als polítics electes, no més cal que prenguem consciència i cadascú al seu partit o a la seva entitat porti aquesta reflexió com a recepta a impulsar parlamentàriament. Fora un tema per incloure explícitament a l’agenda dels congressos dels partits polítics.
No es pot continuar donant xecs en blanc a persones que de ben segur, i com diem a casa nostra, no han bufat mai cullera i han descobert el camí per canviar l’estatus econòmic per la via electoral.
Després d’aquestes reflexions he terminat de llegir El Pais d’avui i, ves per on, l'última pàgina del diari porta un article molt al cas, signat per Elvira Lindo sota el titul de Sueldos. Es una veu més que clama en favor de la llei que proposo, tot recordant la situació económica dels infrapagats "mileuristes", classe treballadora que veu com masses vegades es fa un ús indegut dels impostos que amb tant de sacrifici són forçats a pagar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario